dilluns, 21 de març de 2022

El Pi de Bofarull

És massa gran, el camp,
i massa vella la memòria
que es va esquerdant
quan recorda el vell tròlei
que parava aquí a la vora.
Ara, per una riera eixuta,
sols hi baixa un crostisser
de misèria i records,
pedres seques d'un uadi
que va ser aeròdrom pollós.
El pi vell se n'ha cansat,
de sol, de grills, de vent
i de tot. Fa un mutis, i adéu.
Sortiran llunes encara
i la fusta s'anirà deixant,
atònita i pagada de por
després de tants anys.
La pinassa, despullada,
s'ajeu a sobre del marge
i es fa punyent ignorant,
com un llàtzer a la processó,
tèbia i sense passió ni olors.
Centúries ha vist passar,
piuladisses i vols d'ocells,
o els estornells a la tardor,
li feien sentit anant a jóc
a les branques altes.
Fins ahir se sentia vigorós,
avui sap que serà un record.
No estic trist, sinó que ric
perquè tu m'hi has portat
i el teu cos era un encant
sota de l'ombra espessa.
A la vida autèntica, doncs,
li devem el matí assolellat
i haver arribat fins aquí,
a exposar-nos sota la reïna
i partir-nos una poma dolça.
Memòria: guarda'm la imatge
i les hores amicals dels cors
per als anys que vindran.