Estimar-te com la terra

Si un dia el cos se m'engruna

enterra'm amb llenya seca
en un turó que hi toqui el vent,
on vegi una mar llunyana
i la lluna quan faci el ple.
Atio focs que se m'apaguen,
venint del fred, venint del fosc,
mentre remoregen pins i avets.
Es fa de dia en la fredor quieta.
Pertot, silenci d'herba gebrada;
un ocell i el blau llosc, primer.
Cada dia més fatigat, entercs
dits en la penombra palpen
sargits dels teus pensaments.
No et moguis de com estàs,
que vull estimar-te com la terra
quan reneix entre morats i ors.