Un dia ets jove, enardit i incaut,
i et veus garbellant lliris de foc,instal·lat en una plataforma
de somnis precipitats, amb breus
moments de descans i entaulat
en l'enamorament febril de tot.
No ets conscient que pots córrer,
saltar, ballar fins al darrer alè,
ni que creixes en un lloc concret
que se'n diu casa, i van creixent
pares, dona i fills i tot l'important,
com una planta que va traient
fulles i fruits d'incomptable valor,
exuberant vegetació que tant estimes.
L'endemà, et despertes i veus
que no tremoles de fred ni de res,
però que cada dia s'ha anat fent
fosc més aviat, que t'és plaent
l'absurd pensament d'abraçar
i l'aire que respires pur als matins;
que no és l'aire que necessites,
que el voldries espès, contaminat
de tot el que fa segles vas perdre.
I continues corrent, pensant, vivint,
o qui sap si, potser, a l'hora incerta,
vas elucubrant que no hi ets a temps
i et valdria més un recer per jeure.
2 comentaris:
Dices ver ya la vida como en un espejo en tu mirada cansada, pero lo cierto es que vives y sientes la poesía como una gran lengua de fuego, que todo lo roza, que todo lo abarca. Me encanta.
Gracias. Tus palabras son generosas y bellas.
Publica un comentari a l'entrada