Serradets

Em deixo atrapar de tant en tant

pel vertigen del cim i pel vent del nord
que m'aürta cap a les congestes. Temps,
no te me'n vagis massa de pressa,
deixa que brilli un estel i que la posta
encengui colors entre dos llostres.
El meu camí s'enfila per les roques
cap a la Bretxa, com l'ocell de l'alba

que s'alça majestuosament volant

de les planúries fins guanyar l'infinit.
Què se m'ha perdut en aquest lloc ferest,
que sempre hi torno i res no hi he trobat?
Permanència feliç dels dies: batega tot
i tot està aturat. Quin daltabaix més quiet!