Parada a l'Stelvio

Ha estat clement la intimitat d'aquest agost;

les tardes plenes de núvols que es desfeien
en caure el sol rere un cel morat; els camins
veient passar vells caminants que perseguien,
sorruts, el somni dels verns de la vora el rierol.
L'estiu se'ns va fonent a poc a poc, les hores
cada cop més constretes a ser del vespre,
amb superàvit d'ombres furtivament buides.
T'he guardat un grapat de mores dolces,
i aquí em tens, ple del pressentiment que aviat
seré convidat al banquet dels teus somriures.
Cap altra llum, excepte la brasa del desig,
no et farà justícia. Aquí dreta, no et moguis
de com estàs, en la penombra del rebedor,
la cara primaveral oferta per un sol dia.
Anem a perdre'ns fora del temps, a esperar
el capvespre mentre la tarda es fa fonedissa
i s'escola, placentosa, per entre els sentits.
Respiraràs al meu costat, i jo respiraré
amb tu com si en aquell instant t'acabés
de conèixer, neta la mirada. Ens beurem
tot el cos jaient a l'herba fresca del prat
acabat de dallar. Començarà la fressa
del vent que cruix sord, sota la lletosa
claror d'absenta. Quan al tard arribi el fosc,
serem dins del llit de llençols emmidonats.
Estaràs desvetllada i abandonada de tot.
Ens colgarem sota els plecs de la vànova
i una lluna vindrà a mirar-nos rere la finestra;
les mans per tocar-nos, el desig palpant-nos
el cos i l'ànima despullada, la boca flonja,
mig oberta, per rebre càlida els meus llavis,
famolencs de tu. Tota la nit per a nosaltres.
De matinada, quan despunti el primer llostre,
diré que no sóc més que un indigent d'afectes
i que tu has arribat com una brisa adormidora
a la platja que t'esperava. Els dies a venir
seran només el llarg somni d'una nit d'estiu,
els impossibles llunys per on corre el vent,
o les roques que es desfan per la insistent
aigua de la congesta. Tu, amiga, mereixes
un cant sense defalliments, no el remoreig
de qui ha naufragat en una mar profunda.