dimecres, 21 de setembre de 2022

Pianíssim

Una nota llanguia enduta
per un pàl·lid vent de tarda,
un floc de cendra que es perdia
pel convuls adéu del crepuscle.
Hagués volgut fruir tota la nit
de la teva companyia, confiats
els meus dits entre els teus dits,
sentir el dring esmolat de la veu
que tant estimava. Quin disbarat!
M'estalvio de dir com aquell dia
vaig agrair l'abraçada de les rames
al mirall de caoba, l'implant serè
d'una mica de seny a la soca
dels meus anys. No arribarà
el plany a l'escorça corrugada
d'aquell que un dia, mussol furtiu,
en un poema va dir que t'estimava.
I ara potser més val que no digui
com els teus ulls van polsar
les cordes de la meva ànima.