Per no dir res

Tants versos he fet, per no dir res,

que tot el que t'he contat és un conte
que ha perdut les rimes. No convé
que et figuris que dic coses serioses.
Aquesta matinada hem descobert,
de copdescuit, que ja som a l'octubre
i que un altre estiu se'ns arracona.
Els anys s'atapeeixen i ens grapegen
l'ànima, i l'envellir, que, pel que es veu,
a tots ens guarda, no ens ha donat
encara el trauma. La pell esgarrinxada
ha sabut aprendre que la carn és feble,
i t'ho dic amb tristesa, ja que el cos
va perdent el seu encant i ja no em veig
més la carn que els ossos. I és per sota
d'aquesta pell que un batec compulsiu
-diem-ne desig-, ens va variant els dies
i ens muda els sentits. Certituds curtes
que construïm i deconstruïm a la sorra,
afanys que no duren més que una brisa
que la mar devora. No diré res de neguits,
si de cas, que els camins que hem traçat
m'han portat vers aquí, vers ara i vers tu.