L'entrellat

Aquell que cada matí t'espera

prou et deurà, si en l'espera entén
que la fe matinal no és una rauxa,
sinó un quest que em porta vers tu
i vers aquest instant irremeiable.
Un estiu s'ha esmunyit: tants dies
fent ocells de paper i paraules
que he anat trenant de matinada,
quan tu dormies, i jo donava el món
per perdonat tot escrivint poemes.
No vindrà cap conclusió: els versos
són espessos i no t'acabaran de dir
com eren les noies dels meus dies
quan era jove, i ara sóc un cocodrilot
que s'acontenta amb l'exuberància
dels teus dies, sense metàfores,
que em donen el tema de les rimes.
El jove és pobre perquè no té forma
d'embadocar-se amb un passat,
i encara menys el plaer d'entendre
que és el passat el que li donarà tema
per suportar les mancances demà.
A la tornada dels anys, qui ha viscut
no li costa de veure que l'entrellat
és un recurrent garbuix de joventuts:
la que imprecís recorda i avui enyora,
la que en tu es mira, i la que al matí
et conta ple de voluntat i que són
les coses que segurament menys sap.
Qui conta, no sempre promet de donar
res millor que els dubtes de la seva fe.