Memòria

Aprendre a ser feliços no calia,

que la terra era prou aspra
al tombant de segle i la gana
no sempre anava carregada
de certeses. Feia pocs anys
que la guerra de Cuba s'havia
donat per conclosa, i l'avi Quim,
igual com se n'hi va anar, tornà
magre i més pobre que una rata.
Callat, va tornar a fer d'ermità
i a portar les terres que donaven
les quatre coses per sobreviure.
I allà tenim el malmirrós del Mir
amb les seves teles i els colors
i la llum i no sé quants romanços.
Una peça de dos cèntims donava
al meu pare que es deixava pintar
a les escales de Sant Blai, l'ermita.
Ningú va passar comptes, i sota
una guerra la gent aprèn a fer-se
lliures i arribà la Setmana tràgica.
Al poble no hi va haver herois,
que les avellanes no sabien res
de grans revoltes i contra revoltes.
El pintor se'n va anar per fincar-se,
amb olis i fama, a Mollet o Vilanova,
i no deixà gaire record a la majoria.
Al pare més, que un dia em parlava
d'aquell quadre que aviat es vengué
per molts duros. Coses que conto
com em contaren i que ara sembla
una escorça de la meva memòria.