No pas tots el matins,
ni que toquin campanes,podem desvetllar els cossos
que van vivíssims a perdre's
per una estesa d'heures
i terra xopa del rou de l'alba.
Anem per l'avinguda oberta
fins arribar a les vies del tren,
on els xiprers ferrissos
s'alcen fins al cel magenta
com un manat de llances.
Guarda'm aquest instant,
que pot passar que un altra dia
em trobi sol tallant tiges de flors,
ciclàmens, blancs, vermells
com gotes precioses de sang.
Mirem, ara, l'albada nostra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada