Rodamon

Jo no sóc més que un rodamon

cridat per una deu d'aigua fonda.
Sol, vago sempre sota el silenci
de les llunyanes constel·lacions
i els peus no saben on em porten.
He omplert la vida amb el vent
que de tu llargament em parlava,
esperant l'inconegut, l'abrupte balç
o la vastitud d'una mar sense platja.

Cap demà nostre no té ja aurores.
T'he de dir adéu, en aquesta riba
on les arrels no se saben enfondir
en la terra que ens ha vist néixer,
i demano, insistentment, un camí
sota l'orba soledat de les estrelles.