Alè de Drac

Habitant alat dels turons de Maiango,

tu que has salpat cap a totes les terres,
-costers de serres coronades de boira-
cap a totes les mars, líquides planúries
que s'emmirallen en el cristal·lí pleniluni,
acabades de tenyir de blau, del blau obscur
de la mar sense lluna. Afuat a la tenebra
de la nit dolça i fecunda, tu has conegut
totes les aurores, totes les quimeres,
espai i temps, l'embriaguesa i les rialles,
el plor i l'angoixa dels qui s'estremeixen.
Fes brollar la deu fresca entre les pedres,
entremig les arrels dels àlbers de la Foia,
al barranc on els petits crancs s'alimenten,
on l'abellerol executa el seu cromàtic cant
o el corb plany una solitud gairebé humana.
T'encisa el vol del setè rat-penat a ranvespre,
o el posat greu i seriós del duc dalt la branca
quan, ja tard, te'n vas a jóc a les Coves Altes,
a la serralada aspriva on l'ull humà no abasta.

Jo sóc aquell que et busca, que pateix set,
que ha deixat credos i escoles en suspens,
allunyant-me del món, del plaer i del dolor.
Això són banalitats. Jo crido per ser posseït
als arrossars de les terres baixes i humides,
a la cabana del bosc prop de la carbonera,
al morescar de llargues fulles o a la garriga
d'argelagues i romaní on brunzen les abelles.
Somriu-me, voluptuositat d'alè fresc. Parla'm,
nit d'immenses i poques estrelles. Sadolla
el neguit del riu sec. No vull música ni rimes
ni costums, ni tan sols les millors intencions.
Vull els noms de totes les coses, la taral·la
de la teva veu que és esperit que m'agombola,
la Natura, sense fre, amb tota la seva energia.
Vull que cada àtom que vagareja per l'univers
sigui substància meva i el pugui aprehendre,
que allò que jo dono per bo sigui el correcte.
I que el substrat de les infinites fulles
per on camino sigui l'amor de l'alba eterna.