Ahir vespre, al costat del balcó,
molta estona vaig seure silent,contemplant els núvols i el joc
d'un tall de lluna al fris malmès.
Ja tard, vaig sentir com refilava
un ocell amagat entre les troanes.
I segur que fort el cor li bategava,
ja callant, ja tremint, ple d'anhel
damunt les fulles de la rosada.
Només amb tu, ocella, atrapada
a mig vol de la meva incertesa,
passaré sencera aquesta nit
a recer dels batecs platejats
de la lluna damunt la teulada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada