No ens separa l'aire que respirem.
Ens separen els matins abruptesi les tardes llargues que no viurem,
ferida oberta que no pot tancar-se.
Les hores se'm fan incomprensibles
ara que sé que no tornaràs mai més.
Vin-i-set anys que visc a les fosques,
que t'agafo les mans i no em dius res.
Però em dones, cada dia al teu costat,
el que ningú no pot ni imaginar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada