De matinada

Cap aigua viva no demano,

i parlo només de generalitats.
M'arrauleixo sota l'aixopluc
de les paraules no escrites
i deixo passar la tempesta,
molt lenta i poc persuasiva,
abans que un retruny llunyà
vingui a dir-me que el món
encara dorm. I tu, noieta
que vas a la teva, dorms?
Deixa'm que ara et pensi
a recer de la pluja matinal,
sense cap inquietud ni ànsia
i decantada cap a la finestra,
veient l'aigua que va lliscant
rere els vidres per dibuixar-hi
un sentiment d'immensa pau.
Ja no trona. I torna l'ofec segur
de la parsimònia, l'eixuta
pols dels dies. Deixa'm només
empassar el meu beuratge:
la negror d'ésser sol al món.