Lluna plena a la Comallonga

Sigues la noia atònita que reclama

les imatges d'una sola quimera meva,
dient que la solitud recorda i s'enyora.
Sempre l'imaginar ha estat més fort
que qualsevol nus que em lligui a tu,
i neix, així, garbuix del que en tu miro,
la fe en la dolça ignorància del futur.
Compta els dies qui no sempre promet
de donar-te res millor que un dubte,
car la certitud és hàbil i esmunyedissa
i un dia vol, i al dia següent hi renuncia.
Un vers és el que avui, per mi, et conta,
i diu que aquest nus subtil que a tu
em lliga no voldrà mai desnuar-se,
i tanmateix, hauré perdut la llibertat
de no d'invocar-te les nits sense lluna.