La lliçó

Te'm gires, en el moment que et miro,

i rius, i una vegada més he d'aprendre
la lliçó de realitat, absoluta i sabuda:
que un teu posat se m'endú sempre,
i com m'afua la discreció on m'aïllo.
És aquest, és aquest d'ara, el posat
com et gires, i el tors que se't vincla,
concedit al moviment, qui desorienta
la reserva de la meva fe en l'estoïcisme,
la meva submisa i perenne compostura.
Ja he après de viure en un pensament
que sols compon falsedats, des d'aquí,
des d'aquesta altra part del petit món
on tu no t'hi trobaràs mai. Quin trasbals,
quina angúnia, quan penso que em dono
a escriure una glosa de dies estripats
que no ve a dir res, que de res serveix,
tot i que sé que comprens la feblesa
que se m'endú més enllà de tota raó.
He cregut que tot flueix i s'embadoca
davant la vehemència de quatre mots,
d'uns versos arrenglerats bufanúvols
que no volen ser herois del meu temps,
sinó simple divagació sense substància.
Perdona'm si he dit massa o he dit poc,
al seny, se m'hi ha obert una clivella
i finalment m'hi ha entrat un fil de llum.
Prou entens que no vull ser ofenós,
quan em llegeixes, sinó prudent i lliure,
feliç de que sàpigues que tot el temps,
tots els dies que hem estat tan a prop,
han estat feliços i m'ha encantat sempre
veure't traspuar l'alegria al pic dels ulls,
com ara, que te'm gires i em desorientes,
concedit al vaivé dels eclipsis del cor.