La nit deixa anar entre nacres un últim sospir.
Nit breu, esquinç de seda, arriba l'hora violetai un tendríssim fil vermell decora tot l'horitzó.
Avances cara al vent amb els cabells cenyits,
i a l'instant s'apaguen trenta-tres estels blancs.
Te'm gires, fascinada, pel bleix d'aquest vent
que les darreres ombres s'emporta lleugeres.
Arbres, fullatges, veuen córrer l'àgil pantera
per aquests camins sense trepitjar el gebre,
màgics palaus de boira, dolces matinades.
Segueix-me, que no t'esglaï una lluna blava.
Quan per tot l'espai bategui la nova aurora,
el dia es dreçarà en un mar d'espigues gerdes.
Pròdig en somnis, tantes coses passatgeres,
amb tu la llum m'il·lumina més clars els dies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada