¿En quin ombrívol paradís m'esperes
de boscos remorosos i aigües fresques,noia que et passeges pels meus dies?
Enmig de tantes coses passatgeres, tu
vas passar inefablement pels meus ulls,
quan minvava la poca nit, i t'hi arrelares,
com clavada en un branc del meu somni.
Tant se val, tant se val que una bardissa
escanyi un pobre rossinyol cada aurora,
que jo no he de deixar de cantar al matí
amb címbals batent fins que no arribis
i vegi com puges per aquests pendissos,
per la fronda on reneix l'embriagada llum,
flama irisada que sobre el meu pit crema.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada