Aleshores, quan sortíem
de matinada i empenyíemel delit de córrer pels camins
oberts als pendissos de l'alba,
no teníem records i no sabíem
fins on un dia podríem arribar.
Érem la memòria que tenim ara.
Noia, dona, esquerpa llimona,
mel o fresca amargor de llorer:
tan viscuda mitja vida prop teu
de dies febrils i cruixir de carn.
Tot això, tu m'ho has ensenyat.
I ara, amor, tot el món és vell
i em queden els teus vint anys,
plens de sol, i la cega confiança
que un pòsit d'aquell instant
vaig saber deixar-te a la pell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada