És tan fàcil néixer en llocs que no existeixen, i tanmateix foren boirosos i reals
en aquell temps que la suma de coratge i coratge començava a omplir els anys
de menudeses quotidianes: agafar-nos les mans i deixar que les hores
es perdessin pels vastíssims camps de fruites saboroses encara per descobrir.
Més de cinquanta anys navegant a l’embat de les onades ens donaren
un inconfusible aire salnitrós. Ens reconeixíem pel tacte i per la sal,
per sobre dels avatars, les calamitats i les destruccions.
La nostra vida íntima —aquesta història que va començar amb el Càntic dels càntics,
va seguir amb l’Eclesiastès i mai no arribà a l’Apocalipsi—
fou una geografia secreta: torrents i brolladors, cales amagades,
camins de descoberta i tardes encalmades. No podíem queixar-nos.
Però tot amor, fins i tot el més antic, acaba tenint zones de tristesa,
presagis d’incertesa, llunyanies no desitjades, enderrocs i matinades fredes.
Un plor finíssim de plaer —de vegades sense llàgrimes—
va ser la paràbola de la nostra història escrita a quatre mans,
fins que les teves van haver de deixar d’escriure.
Des d’aleshores, tot ha canviat de lloc.
La casa és la mateixa, però els espais s’han tornat més amples,
com si l’aire sabés que ja no hi ets.
Parlo amb tu en veu baixa, com qui resa sense fe,
esperant que l’eco trobi camí fins on la matèria ja no pesa.
Encara hi ha dies en què et sento propera,
no pas en el record, sinó en el gest involuntari
amb què aparto una tassa o obro la finestra perquè entri la llum.
La teva absència no ha trencat del tot la trama,
només l’ha deixat suspesa com un pont que travessa el buit.
En somnis, tornem a caminar pels nostres camins antics:
parlem, riem, ens aturem davant del mar.
No hi ha passat ni futur, només la lentitud eterna de la vida.
La vida no continua —es transforma.
Ara vius en altres formes: en la paciència de les plantes,
en el batec constant del mar, en el llibre obert
que vas deixar a la tauleta, com una pista discreta del teu retorn.
Escriure és la manera que tinc de no deixar-te enrere.
Cada paraula és un pont de sal que s’estén cap al teu silenci,
un intent d’abraçar-te amb la veu, de fer-te present en la frase.
Potser aquest és el nostre llegat:
que fins i tot la mort sigui una altra forma d’estimar.
Encara et trobo en les petites coses —
un raig de llum, l’olor de pa, la música que ens va fer ballar.
I en cadascuna hi ha una promesa: la de no desaparèixer del tot.
Segueixo el perfum del teu record, mar endins, sense port conegut
però amb una estrella que em guia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada