En Pere Miquel, atent com sempre,
m’ha escrit una lletra on em convida
a sumar-me a unes Transformacions.
Es tracta de seguir la idea de Queneau
als seus Exercicis d’estil, simplement.
Em recorda, de pas, que la intensitat vital
de la realitat em fa oblidar la intensitat
virtual de la realitat. Ho diu, ell, a raó
dels meus eclipsis literaris freqüentatius.
I ho expressa amb l’autoritat que li dóna
la seva constància irreductible. Rumio,
a hores d’ara, com dir-li que per mi
no és el moment més oportú. Tothom
pot veure el propòsit que tinc entre mans:
escriure un post cada dia; un grapat
de versos, que tan poden ser dos com dotze.
Tot el que perdo en nota, ho poso a l’haver
de la frescor. L’important és l’exercici.
També li diria, si li tingués més confiança,
que ell rai que les nits li són profitoses
i llargues i fecundes: No es fa amb la son.
Jo, què voleu que us digui, en fent-se fosc
no valc un xavo. Els mots se m’esmussen
a la punta del dits i el verb em fuig.
Trobo que cada dia sóc més de matinar.
Surto de casa abans el dia no es desperti
i volto un parell d’hores terme amunt.
A aquella hora la terra es deixondeix
i respira fondo. Com jo mateix, que sento
els sons i les paraules com van llevant-se.
Estiu i hivern, fent-se de dia, tot té sentit
i ritme i una clara cadència còsmica.
