Se sent, el crit del vent, remant irat
per sobre els til·lers. Mestral iracund,
no trepitgis tan fort que tot el món
és un postís de canya. La llum se’n va
i guixa el cel rogent de la meva terra.
De reüll s’ho mira, una escata de sol
a l’ungla de plata que penja del cel.
Una lluna frebrosenca guaita teulades
i el dia jeu fosc dins d’una carbonera.
