Arriba l’any quaranta-nou
i obro els ulls, conec on sóc,
sé quan sóc tornat a néixer,
veig l’aspre de la terra
que obstinada m’abraça,
sento mots incomprensibles
dins el silenci litúrgic
de les codines buides.
Certament, m’he criat
en les saons de la penúria,
al llombrígol de Ca l’Ermità,
mentre s’expandien ànsies,
fruites moixes i avellaners
per les crestes de Sant Blai.
