Res no em pertany, només el cant
atàvic de la tórtora que se’m dóna
a través de l’entrefosc de les vies.
Com que em sento equilibrista,
esculpiré un estatge a la memòria,
al qual tard o d’hora –tan se val
quants matins hagi vist, quants móns
hagi descobert, quantes cares
i quants noms hagi oblidat- hi tornaré
inevitablement. No et preocupis gens
si em veus escandalosament absent;
tinc necessitat de ser oreneta
per saltar del fil de la llum opressiva
al buit i deixar-me emportar pel vent,
o per l’instint que tot ho sap,
o senzillament per la necessitat
de trobar-me a mi mateix.
