diumenge, 30 de març de 2008

B & N 122


La muntanya ha de ser isarda,
de caires vius, amb ràpids saltants
que apressin l’aigua cap a la plana.
Que no tinguem guals d’esma
que ens facin anar ensems, vells
entre tants, sense pena ni glòria.
El sol s’ha de menjar l’ombra
del crepuscle que cau volenterós,
junyit a la línia del blau celeste.
Tornem a casa per forts pendents
i tàlvegs de camins de certitud.