Per la porta de casa passa un tren i, d’illa en illa,
volta el món. Hi ha nens que s’ho miren,
és un tren de cartró, botons de nacre a les rodes.
Hi ha un gripau blau, un elefant rosa, una marylin
i una musaranya acompanyen el poll maquinista.
L’aviador va al darrer vagó. Viatja fins al paradís
per una carretera tricolor, sota els arços florits.
No conec cap tren que s’estimi els camins com ell.
Un dia hi pujaré. És el meu desig i no el sap ningú,
només el senyor Nilsson, que s’enfila per l’arbre
i no sé si et recorda tant com et recordo com jo,
capità de veler. Quan vinguis em duràs a navegar
per mars desconegudes i veuré països llunyans,
circumdant tota la terra. No veus com m’estufo?
Avui jugo al carrer i gasto el paper recordant-te.
