Copa de llum que m’he begut
d’un sol glop, seguint el rastre
corrugat que tramunta la serra.
Voldria poder errar el camí,
poder triar la meva ruta,
moure’m amb l’esperit del roure
solitari arrelat a La Moixera,
vora el barranc verdejant.
Se’m remou l’hora del capvespre
quan encara ens queden camins,
però l’entrefosc n’ocupa
tots els racons de la fugida.
Campanes branden dalt l’Albiol
deixant sentir com cauen les hores.
Crido i ningú no em respon.
