La meva terra és aspra i rogenca.
Abans d’esbossar cap ombra
per camins i marges, els arbres vells
que ara tant ens meravellen,
jo hi errava a la ventura ullprès.
Vivia en un solitari impuls de joia
que va fer capitombes fins a la mar,
aquest endins del blau extàtic,
per un pendís de terra aspra i rogenca.
Dies desesmats, sota un tumult de núvols,
es van succeir a la balança de la vida
fins arribar a la indolència d’aquesta mort
de boques serrades: les dels poetes
i les dels home vells que emmudeixen.