dijous, 31 de juliol del 2008

B & N 165




La meva terra és aspra i rogenca.

Abans d’esbossar cap ombra

per camins i marges, els arbres vells

que ara tant ens meravellen,

jo hi errava a la ventura ullprès.

Vivia en un solitari impuls de joia

que va fer capitombes fins a la mar,

aquest endins del blau extàtic,

per un pendís de terra aspra i rogenca.

Dies desesmats, sota un tumult de núvols,

es van succeir a la balança de la vida

fins arribar a la indolència d’aquesta mort

de boques serrades: les dels poetes

i les dels home vells que emmudeixen.