dijous, 6 de novembre de 2008

B & N 191



Llisquen els anys

i van creixent empelts

de la teva carn

que et són vida aliena.

Només ulls oberts

davant els finestrals

dels anys que passen.

En tancar-se els porticons

just t’adones

que no et queden prou records

per simular vida.

Trobes un càlid silenci

al celobert de les hortènsies

amb delicats naufragis

submergits en testos.

De nit, els miralls

mostren un teu silenci

i t’adones, de sobte,

que la casa és massa gran.

Sort d’aquestes mans petites

i les carones de les quals aprens

que pots caminar sense crosses.

Fa cinquanta-nou anys justos

que la parca t’espera, sense pressa.