Llisquen els anys
i van creixent empelts
de la teva carn
que et són vida aliena.
Només ulls oberts
davant els finestrals
dels anys que passen.
En tancar-se els porticons
just t’adones
que no et queden prou records
per simular vida.
Trobes un càlid silenci
al celobert de les hortènsies
amb delicats naufragis
submergits en testos.
De nit, els miralls
mostren un teu silenci
i t’adones, de sobte,
que la casa és massa gran.
Sort d’aquestes mans petites
i les carones de les quals aprens
que pots caminar sense crosses.
Fa cinquanta-nou anys justos
que la parca t’espera, sense pressa.
