Fixa-t’hi: un temps transparent d’abans:
fadrins i concos, oncles, tietes i pares,
dones fosques i de clares, amb botins
de xarol o espardenyes de betes llargues,
tots ben mudats, de festa assenyalada.
Què hi feien reunits dalt
Plànyer unes pedres que començaven
a emmudir, de ben segur. I recordar
el carrisqueig d’un ja inútil forrellat,
les garbes de fenc assolellant-se a l’era,
el tió cremant a la llar, el dens silenci
de l’horabaixa, les roderes fondes al fang.
Quin daltabaix de penyes encinglerades!
S’ha esvaït l’olor de pomes a la calaixera.
Tot cobert per la tenebror dels mals
records, on, si no a les clarianes del bosc,
es dreçaran les ombres del abatuts xiprers?
Ara que a la muntanya relluen les ossades
t’ha vingut una obsessió en fixar la memòria.
