Sense somnis se t’acaba el món cada vespre,
dorms exiliat sota molt cel àrid.
Davall les persianes toixes, les coses
que t’hi passen no signifiquen res,
tan sols camins tallats i carrerons
sense sortida: atzucacs on la nit s’escruix.
Tens una plàcida manera de morir-te,
closos els ulls, cregut que la vida
no et tornarà mai més. No saps quan ets
retornat a la paraula que ja no tens.
El xaman ha parlat. No cridis pas!
Només et recorda com n’és d’important,
saber explicar històries. Digues,
te’n recordaràs del baobab que et fa recer?
