dissabte, 10 de gener de 2009

B & N 209



Sense somnis se t’acaba el món cada vespre,

dorms exiliat sota molt cel àrid.

Davall les persianes toixes, les coses

que t’hi passen no signifiquen res,

tan sols camins tallats i carrerons

sense sortida: atzucacs on la nit s’escruix.

Tens una plàcida manera de morir-te,

closos els ulls, cregut que la vida

no et tornarà mai més. No saps quan ets

retornat a la paraula que ja no tens.

El xaman ha parlat. No cridis pas!

Només et recorda com n’és d’important,

saber explicar històries. Digues,

te’n recordaràs del baobab que et fa recer?