Sé que entre els núvols enlaire
tots els pensaments són més clars.
Aquí, en la indolència de l’erm
que voldria ser flor, un home sotja
els camins d’un clar matí d’hivern.
Aquesta terra té noms aspres i rotunds
esculpits a la roca nua: Punta del Corb,
d’en Gardell o d’en Botí, tots als peus
de l’alterosa Mola de Genessies.
Més que no pas la ginesta, hi campa
el coscoll i l’argelaga feréstega,
els brucs i el punxós coixinet de frare.
Aquí s’assaonen les plantes oloroses
i remeieres: timó, romaní, espígol,
poniol i també aquella ruda pudosa.
A la balança que em mesura hi pesen
molt aquests rocs, aquesta solitud
d’una mort aparent plena de vida.
Sigui com sigui, a aquests penyals,
a la terra aspra, sempre s’hi torna.
