Dreço una cabana acinglada
de melis i poques obsessions
que m’estalviïn defallences.
Que se senti de passada un cor
de veus amb breu entusiasme,
decidit a persistir el just
quan obri esmussats finestrons.
A l’hivern, al cap i a l’últim,
faig l’intent d’estar-me dret
al caire del barranc llòbrec.
Goso conversar amb esperitons
amagats dins els boscos fondos;
esvento recances i cendres
i la clotada en queda plena.
Massa s’atarda el ponent
i ve que sóc ben lluny de tot.
