dimarts, 3 de març de 2009

B & N 228



Dreço una cabana acinglada

de melis i poques obsessions

que m’estalviïn defallences.

Que se senti de passada un cor

de veus amb breu entusiasme,

decidit a persistir el just

quan obri esmussats finestrons.

A l’hivern, al cap i a l’últim,

faig l’intent d’estar-me dret

al caire del barranc llòbrec.

Goso conversar amb esperitons

amagats dins els boscos fondos;

esvento recances i cendres

i la clotada en queda plena.

Massa s’atarda el ponent

i ve que sóc ben lluny de tot.