Avui que he mirat enlaire he vist
com es congriava la mestralada
que ha de sacsejar-me el sòtol.
Una vegada i cent i mil em passarà
la seva rude pinta per l’espinada,
amb fe enterca, ben inútilment.
Sap el vent que m’ha vist créixer
que no sóc estella que s’hi oposi,
Ganimedes imprudent que es vegi
raptat pel bramul d’un fer Olimp.
Em mossega fins al moll de l’os
i li deixo fer la penetrant obstinada
acció, ancorat en les arrels del jonc
flexible que cent cops es redreça.
Que demà me’n recordi que ahir
feia vent, a les quatre de la tarda
mentre se m’escapolia el temps.
