dijous, 5 de març de 2009

B & N 229



Avui que he mirat enlaire he vist

com es congriava la mestralada

que ha de sacsejar-me el sòtol.

Una vegada i cent i mil em passarà

la seva rude pinta per l’espinada,

amb fe enterca, ben inútilment.

Sap el vent que m’ha vist créixer

que no sóc estella que s’hi oposi,

Ganimedes imprudent que es vegi

raptat pel bramul d’un fer Olimp.

Em mossega fins al moll de l’os

i li deixo fer la penetrant obstinada

acció, ancorat en les arrels del jonc

flexible que cent cops es redreça.

Que demà me’n recordi que ahir

feia vent, a les quatre de la tarda

mentre se m’escapolia el temps.