Farigoles en esplet i espàrrecs gerds a la marjada.
Al solell i a l’ombriu hi sura un fràgil verd novíssim.
Els brucs es vesteixen amb mantellina argentada
i cada romaní amb un miler de flors blavenques.
Dalt la serra em perdo pel cobalt de les muntanyes.
Les sureres custodien la vellúria dels murs rogencs.
Només hi sóc de pas; pujant i baixant costers
se’m fugen les hores: el camí tan sols existeix
quan sento el pes i la mesura de tot el que estimo.
