Mira l’eix fugisser de nosaltres
com ens diu que la llum se’n va
a jóc. Què tindrem més fràgil
que aquest arquet de violí ombrat,
pas variant de dos ocells de foc?
Si sents ara i et corprèn el sobtat
trenc d’una nota, la més alta,
sabràs que ens hem perdut
en el desfici d’una tarda fluvial.
Un altre dia rodola placentós
temps avall, temptador procaç
de sols madurs, buscant el mar
i l’instant secret, gens excessiu
quan la sang bat jovenívola.
