Helena, nosaltres
que ni sabíem què era ser
actors modestos de la història
-sempre comencem a escriure
per l’u i enguany ja comptem
seguits els quaranta-tres-
pensa que si arribem a ser vells,
el més probable és que caminem
sota el pes de tants afanys
per fer que la música no pari.
Flabiol i tamborí han donat
als peus el ritme exacte,
després de la sega, abraçant
les garbes dretes. Jo vull
aquesta dansa sempre oberta,
ales i mans esteses per sentir
la revinguda del contrapunt.
Negant la banalitat estòlida,
la música torna a créixer
i sargeix els descosits que el temps
ens ha fet a les costures de l’ànima.
