diumenge, 20 de setembre de 2009

B & N 280



Helena, nosaltres

que ni sabíem què era ser

actors modestos de la història

-sempre comencem a escriure

per l’u i enguany ja comptem

seguits els quaranta-tres-

pensa que si arribem a ser vells,

el més probable és que caminem

sota el pes de tants afanys

per fer que la música no pari.

Flabiol i tamborí han donat

als peus el ritme exacte,

després de la sega, abraçant

les garbes dretes. Jo vull

aquesta dansa sempre oberta,

ales i mans esteses per sentir

la revinguda del contrapunt.

Negant la banalitat estòlida,

la música torna a créixer

i sargeix els descosits que el temps

ens ha fet a les costures de l’ànima.