És inútil voler fer de la necessitat virtut,
anar per un barri extrem força a petjar fangs.
Avui, però, de la misèria se n’ha fet crosta
que va caient als bassals plens de vergonya.
Si ara me’ls miro és perquè sento el conjur
obliquo de la pluja que ve a netejar oblits,
crit que supleix la canalla que no se sent,
homes i dones que han emigrat acuitats
per l’avanç de la retroexcavadora, fidel
servidora del progrés especulatiu. Aquí,
aviat s’alçaran llampants tanques, rètols
estridents que oferiran somnis a plaços.
Potser sí que al capdavall tot el progrés.
Jo, com que sóc un descregut, no sé deixar
que no em digui res tanta ànsia al descobert.
