Mil nou-cents quaranta-nou.
Tot el dia que veus lluna i mar
i les soques dels arbres, tan alts,
i el núvols per on surten cares
i tornen a entrar, lligat al bres.
Expectant a l’aparador del cel,
allà enlaire, el llumener solar
va passant cent vegades i mil
la seva còrpora per la barana
d’aquesta planúria en declivi,
lent fluir d’un paisatge verídic.
Just avui, caragol de llauna,
recordes que fas anys i t’enfiles
ben viu per l’entrecuix del món
que brunz exhalant-te aromes.