dijous, 12 de novembre de 2009

B & N 301



He ben encertat el rumb

dalt la cresta dels déus.

Torna a tenir el Mont-Sacer,

al llarg del meus versos,

l’ànima abrupta dels somnis

dreçats a l’extrem del buit.

L’aigua cau monòtonament

cap a un destí presoner

enllà la riba de la sal,

un mar exaltat d’escuma.

Hi veig llum contra ombra

sota el llençol del núvols,

ones en l’inhumana serra

que empal·lideix fins perdre’s.