He ben encertat el rumb
dalt la cresta dels déus.
Torna a tenir el Mont-Sacer,
al llarg del meus versos,
l’ànima abrupta dels somnis
dreçats a l’extrem del buit.
L’aigua cau monòtonament
cap a un destí presoner
enllà la riba de la sal,
un mar exaltat d’escuma.
Hi veig llum contra ombra
sota el llençol del núvols,
ones en l’inhumana serra
que empal·lideix fins perdre’s.
