No m’ensenyis el camí. No cal. Seguiré el rumb
de les cigonyes. Al meu món tothom és pelegrí.
Tornaré quan s’estenguin les rames dels àlbers
a la llum vespral inexplicable de la primavera.
Però no em despertis a l’alba, com fas sempre,
per enyorar-me tantíssim a la fosca del capvespre.
No vagis tan sovint a esperar-me al camí,
amb aquell teu barret vermell passat de moda.
