divendres, 11 de desembre de 2009

B & N 310



He vist crepuscles indescriptibles.

He escalat muntanyes on el vent xiula

als boscos i el gebre cobreix la prada,

on els llops udolen als deserts de neu

entre arbres gegants i ramats de rens.

He vist la mar amansida i, de sobte,

bramulant neguit amb veu eixordadora.

He trepitjat sorrals verges on el sol

cova els ous i el colibrí liba el nèctar.

He vist de nits al cel plorar dolcesa

quan cuejants meteors aclarien estels.

Viatjant per tots els ports, m’he perdut

pels ravals d’una vasta ciutat enrunada,

on els homes mercadejaven la crueltat

com si fóssim en un gran camp de batalla.

Ancorat al desert, m’he trobat d’improvís

saciat amb petons de fruita vermella,

complagut a l’assemblea dels nòmades,

visitant els horts i esguardant-ne l’esplet,

esgranant moresc, construint cases de fang,

mirant com les ombres de ponent

s’allargaven sobre la il·limitada terra.

M’he abaltit ullprès als peus d’una mare

que alletava les il·lusions futures d’un fill.

M’he recreat en la bellesa meravellosa

d’aquest món, amb el cap alçat als núvols.

Quan sóc tornat a casa, plenes les mans,

ho deixo tot només per veure’t a tu.