dimarts, 3 d’agost de 2010

Les figues saboroses: un conte que no ho és




-->
Una vegada hi havia una persona (anomenem-la amb un nom que li sigui escaient, per exemple “Cuidador”) que a casa seva tenia plantat un arbre extraordinari: una figuera única i diferent a totes les altres figueres. Cuidador no es descuidava mai de regar-la i adobar-la al temps oportú per tal de veure-la sempre gerda i ufana. Cada any, la figuera que cuidava Cuidador, li donava fruits saborosos i mel·lífers. Però aquells fruits tan especials no eren sols per a Cuidador, es preocupava sempre de compartir-los amb les persones que estimava, fent honor al seu nom i oferint-los amb la mateixa delicadesa que havien estat conreats.

Un dia d’estiu, quan la calor més ofegava la terra assedegada, Cuidador va emprendre un viatge que el va dur bastants dies a recórrer les valls i els cims dels Pirineus per tal de recarregar les piles d’aquella energia tan personal que li permetia regalar cures a qui les necessités. Últimament, havia notat que s’estava esgotant el saldo al seu compte corrent. Estava, com ara s’ha posat de moda per altres circumstàncies, en crisi.

Abans de marxar, va deixar instruccions ben detallades a un veí de confiança de quan i com havia de regar la seva figuera, per tal de que no notés la seva absència. Quan al cap d’un temps va tornar, Cuidador va poder comprovar que d’aigua no n’hi havia faltat, al seu preciós arbre. No obstant, es va espantar de debò en veure que havia perdut totes les fulles. No n’hi quedava cap. Absolutament cap ni una. Totalment nu, el ramatge alçava els braços al cel mostrant uns pomells de figues encara verdes.

Trist i consternat, sense saber ben bé què li havia pogut passar a la figuera en la seva absència, Cuidador va començar a rumiar que era possible que la planta hagués trobat a faltar alguna cosa més intangible, a part de l’aigua necessària. També podria ser, es deia, que l’arbre, per mitjà d’alguna empatia inexplicable, s’hagués contagiat de la melangia i buidor que sentia Cuidador en els darrers temps. És difícil saber què poden arribar a captar i entendre les plantes que tenim al voltant, de nosaltres mateixos, de les nostres alegries i de les nostres tristeses.

Ara, amb la companyia i la cura especial que Cuidador li dóna, l’arbre sembla reviscolar i unes fulles incipients apareixen de nou. Ell està segur que d’aquí a unes setmanes tornarà a tenir a les mans el regal d’aquelles figues madures que no tenen comparació amb cap altre fruit.
I és que la figa és la reina dels fruits saborosos. Quan està al seu punt, de vegades entreoberta per unes gotes de pluja fèrtil que li fa esclatar la seva carnosa vermellor, és capaç de despertar-nos les sensacions més extraordinàries i excitants.

4 comentaris:

Jesús M. Tibau ha dit...

quan més m'agradaven era de petit, i menjar-les sota la figuera, quan anava a plegar avellanes.

Ramon Aladern ha dit...

A Cornudella, oi, Jesús?
Jo de petit, més que a sota, vaig créixer dalt de la figuera. Però no en el sentit figurat, sinó que em passava el dia dalt d'una gran figuera que teníem davant del mas.

Arare ha dit...

jo tambéeeeeeeeee
també tenia una figuera, al final del jardí. I també era dalt de la figuera massa vegades, segons la meva iaia :)

i massa poques, segons jo mateixa.

Ramon Aladern ha dit...

Montse, m'alegra tant, veure't per aquí...
Ves quines coincidències, de petits els dos dalt de la figuera! ;)
Cuida't, i cuida El teu mar.