dimecres, 4 d’agost del 2010

La metamorfosi


-->
Diu l’amic Ramon Ribera-Mariné, monjo benedictí el qual tinc en molta estima, al seu llibre A peu... pel Camí de Sant Jaume, des de Montserrat, que “fet en profunditat és una experiència forta, molt forta. Aquest, com uns exercicis ignasians, només es pot fer en moments claus de la vida.”
Quan el dia vint-i-set d’abril vaig iniciar el meu propi “Camí”, és cert que em trobava en una cruïlla important de la meva vida. Buscava o, més ben dit, necessitava una experiència forta. Volia remoure pòsits enquistats i treure’ls a la llum i a l’aire per tractar d’esbandir-los. Per això vaig emprendre el Camí en la més pura solitud, per trobar-me amb mi mateix, una experiència que, si s’arriba a aquella fondària interior insondable que tenim i sovint desconeixem, a molts els pot espantar.

Vaig sortir de casa una matinada sense saber què em trobaria, i durant vint-i-quatre dies seguits, fent mil noranta quilòmetres esgotadors, vaig rebre el que no podia ni imaginar. Finalment, el Camí em va sadollar amb escreix.
Durant el viatge, és veritat que vaig poder gaudir de moltes coses que no es poden pagar amb diners. I també, en altres ocasions, vaig patir l’inimaginable. Vaig tenir la mala sort (o la fortuna, segons com es miri, ho crec sincerament) de trobar-me amb dues setmanes de temps rigorosament inclement –la primera quinzena de maig: amb fred, vent, pluja, nevades i temperatures més pròpies del cru hivern-, que va desarborar qualsevol distracció que m’apartés del que buscava.

I què buscava? Interiorment ho sabia i, tanmateix, abans de començar a caminar no havia sabut plantejar-m’ho clarament i oberta. Fins que no vaig estar immers en el cúmul de sensacions i descobertes no vaig veure clar quin era el propòsit que em guiava i m’empenyia oest enllà, seguint el sol ponent i el Camí dels estels.
Desitjava de manera imperiosa saldar “un compte pendent”, o dit d’una altra manera: acomiadar el record del dolor que m’havia colpejat feia catorze anys i tornar a contemplar la vida cara a cara. Sabia que volia mirar endavant i només endavant, i per fer-ho amb la mirada neta calia primer enterrar definitivament el passat. Fa un temps, una persona em va donar la mà per sortir del pou i m’oferí uns ulls transparents on emmirallar-me i contemplar l’ampli batec de la vida. Aquestes oportunitats són un regal immens que cauteritzen totes les ferides.

Aquest era el meu propòsit al fer el Camí de Sant Jaume: morir per renéixer i abraçar la Vida. Un desig que va ser el motor que em va dur fins al meu Terme. I al final de tot, després d’haver acomplert totes les etapes del meu canvi, què hi havia? Res en absolut que em digués que ja no calia avançar més. Què o qui m’esperava? Res i ningú. La lliçó última del Camí és que no existeixen estances on reposar mentre bategui un bri de vida. Sempre s’ha de continuar endavant.

Més dolorós que totes les penalitats del viatge, més punyent que l’esforç per canviar la pell de l’ànima, va ser tornar a casa i sentir que un somni que havia acariciat durant molt temps ja no existia. Però aquesta ja és una altra història que ara no explicaré.
La conclusió és que el desgavell emocional en que m’he vist immers últimament tampoc no ha aturat el meu creixement personal (benvingudes les crisis, si les sabem transformar en “bones” crisis). Com tothom, continuo transitant pel meu Camí i aquest continua fent-se en mi. Sento i visc els canvis que es produeixen i confio que encara se’n produiran més. I és que la metamorfosi, un cop iniciada, ja no es pot aturar.
-->Davant la Catedral de Sant Jaume, amb les mans plenes i el cor sadollat
-->






3 comentaris:

Ramon Aladern ha dit...

(escric jo mateix aquí un comentari que m'acaba d'enviar per e-mail un amic molt estimat i que agraeixo enormement)

Ramon, m'has deixat amb un nus a la gola per les coses que comentes a l'últim post del teu blog. No saps l'enveja que tinc per la manera com saps expressar-te. Et felicito per ser com ets. I com ets? Doncs com una carícia. Perdona pel meu mal català, ja que no me'l van ensenyar.
Enric.

(i aquesta és la resposta que li he enviat)
Estimat Enric, les paraules no són per mostrar els nostres coneixements ortogràfics o gramaticals, sinó per transmetre les nostres idees i les nostres emocions. I t'asseguro que les teves paraules arriben molt clares al meu cor.
Ens veiem aviat
Ramon

Montse ha dit...

Ramon... et comprenc tant que ni t'ho imagines...

Ultreia!

Ramon Aladern ha dit...

Amb una mica d'empatia puc imaginar-m'ho. Gràcies per aquesta comprensió que d'una manera o altra ens uneix. T'ho dic amb el cor, Montse.