Estenc l’ormeig del somni
i remo suaument amb els dits
per la mar lúbrica del teu cos.
El tambor del sol bat la llum
i te’m gires perquè cap escata
d’enyor se’t despengi dels ulls.
Quin és el gust del teus llavis?
Ara aquest oblit se m’esmuny
fins la rel profunda de l’ànima
i tot jo tremolejo de fresca amargor,
de gust de sal del teu bes
que era meu abans d’haver mudat
el goig per una inquietud frisant.
L’estiu se’ns va morint a les mans
i es reté, un breu instant,
per fer-se mesura del meu reclam,
i tu hi veus un llampegueig desficiós
o una veu de tendresa esberlada.
La tarda que ens abandona
és del color sec de la palla,
i l’aigua s’arrissa convulsa
amb un nocturn in crescendo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada