Pasturen la meva nit
un vol d’espiadimonis
com un ramat de llunes blaves,
succionen els ubèrrims mugrons,
liben el nèctar d’una carn salvatgina
i el calostre se’ls fa licor de mores.
No, deixa’ls ser ocells foscos de l’alba.
Roman indiferent a la teva recança,
estalvia’t gemecs i fes més ample
aquest riu lletós que s’aboca al mar.
Et correspon ser un exiliat d’afectes.
De quina set, sinó, podries beure?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada