Camí de Sant Jaume. Quarta jornada: Mequinensa-Candasnos

Quarta jornada. Trenta d’abril. Mequinensa – Candasnos

M’aixeco passades les sis, faig la motxilla i baixo a recepció. Encara no hi ha ningú i deixo la tarja amb xip, que obre l’habitació, per sota el vidre del taulell. Vaig passeig amunt i entro al primer bar que trobo obert. Prenc cafè amb llet i demano un entrepà per menjar-me’l pel camí. Mentre me’l fan, quatre homes grans prenen cigalons o licors. Entre ells, tan aviat parlen en català com en castellà. Van canviant sense amoïnar-s’hi gens. Pago i marxo. Quan pujo les escales del costat de l’església per anar trobar el meu camí toquen les set. A les marjades que s’enfilen pel pendent de la muntanya hi ha plantades oliveres. Un conreu de casa, mediterrani, encara.

Ascendeixo per un camí de cara al Montnegre i, a mitja alçada, surto a la pista asfaltada que puja de la carretera. Trobo un pal nou amb dos indicadors de fusta: GR261 MONEGRE, i TORRENTE DE CINCA 18 km, respectivament. Segueixo un tros aquest camí per si m’estalvio l’asfalt. No, he de tornar enrere; aquesta ruta no puja al Montnegre i a les altes antenes que el coronen. Segueixo per l’asfalt. Per ser una pista per on hi pugen cotxes, el pendent és extraordinàriament dret, més encara que la carretera dels Ports. S’hi ha de posar tota la freixura, amb el pes de la motxilla. De moment encara no fa sol. Quan m’he aixecat estava tot el cel velat, però el núvols prims no amenacen pluja.

Sóc a dalt, en un encreuament de pistes, i hi trobo els senyals del GR65-5 que he de seguir fins a Candasnos. Primer vaig a les antenes i al mirador. El peregrí no té pressa i vull acomiadar-me de la meva terra. Sota meu tinc l’embassament i el poble, amb el castell que el domina. A partir d’aquí entraré en terra desconeguda. Dalt on estic tot és una planura immensa. A la banda de llevant, i per una estona, encara veig la depressió del Segre.

Camino planer cap al nord i aviat deixo de veure la vall del riu. De moment, encara trobo algun camp de fruiters, però no triguen a desaparèixer i a una banda i l’altra del camí s’estenen els camps de cereals, inacabables i verdíssims. També hi veig algun bancal de conreu que l’han deixat en guaret. En tota aquesta plana el camí està ben senyalitzat; no tinc pèrdua possible. Les indicacions de la guia són clares i precises. Aquest fet dóna confiança al caminant solitari, com jo.

El camí carreter que segueixo està marcat al mapa com a “Camino del Diablo”. Es tracta de la primitiva Via romana que pujava de Tortosa, per la banda oest de l’Ebre, i després de passar per la Terra Alta anava a creuar el riu pel pont de Mequinensa. Des d’allí pujava als Monegros on s’unia amb la Via Augusta, que anava de Lleida a Gelsa.

Aviat trobo grans amuntegaments de pedres que voregen el camí de terra; bastants són procedents de l’empedrat de l’antiga calçada romana. En una petita clotada, a la dreta del camí, hi ha una bassa que recull l’aigua de la pluja. Una bona part es troba vorejada de pedres carejades molt antigues i està ben conservada l’escalinata que baixa fins a nivell de l’aigua. Les característiques corresponen a la construcció del temps dels romans.

De cop i volta, un conill brinca davant meu i surt esperitat cames ajudeu-me. Més endavant també trobo perdius, que sempre van per parelles, i que al meu pas alcen el vol espantades. El camí segueix planer i avanço ràpidament. Sento una solitud immensa, més que no pas ahir dalt el Montmeneu.

Sense voler els pensaments se’n van lluny i divaguen. Vull prendre consciència del moment que visc. Meditació en l’acció. Presència i saviesa del conscient. Unió de l’esperit amb la matèria.

A la vora del camí s’alça un gran pi solitari i una pedra a l’ombra em fa de seient. Descanso, menjo una mica i bec aigua. Cada estona procuro anar bevent, tingui o no sensació de set.

Avui, de moment, encara no he vist cap ànima. Penso en la solitud i en el que em deia sovint la meva dona quan de vegades marxava sol a caminar per la muntanya: “Havies d’haver estat ermità!”. Jo li responia mig rient: “Però si ja en sóc”. No debades, vàries generacions d’avantpassats, per línia paterna, havien estat ermitans de Sant Blai, a l’Aleixar. L’avi Quim encara hi va néixer, a l’ermita. Sembla ser que durant la Desamortització de Mendizábal, el 1836, l’Església va posar les contribucions de les terres de l’ermita a nom dels ermitans, per tal de que no els fossin expropiades i subhastades. No va ser fins l’any 1921 que la meva família, previ acord i pagament a la parròquia, amb el vist i plau del Vicari General de Tarragona, va iniciar un Expedient de Domini als Jutjats de Reus per poder escripturar la terra al seu nom. A casa tinc tots els papers que ho acrediten i un dia els hauré de lliurar a l’Arxiu Històric Comarcal de Reus.

Veig, molt lluny, a la meva dreta, l’autopista que puja de Fraga. Segueixo recte. Encara continuo trobant els munts de pedra i, fins i tot, grans lloses a la calçada, a bocins empedrada. Arribo a una pista que han obert nova i que ve d’un pont que passa l’autopista. A l’altra banda hi ha una casa de pedra sense teulada. Sembla molt antiga, els carreus de les parets són grans i molt ben tallats. La calçada romana segueix paral·lela a la nova pista. Tant de bo que han sabut respectar aquella. Creuo l’autopista per un pont; a partir d’aquí he de seguir el camí de servei cap a ponent, em diu la guia. També diu que en tot aquest sector el camí romà va ser englobat per l’autopista. I no és cert del tot, si més no en els primers quilòmetres en que s’ha respectat el traçat antic, que encara és ben visible.

Quan fa una bona estona que camino a prop de la carretera em creuo amb la primera persona que trobo avui. És un home que du una mena d’uniforme, com d’algun servei agrari, i un walkie-talkie a la mà. M’aturo. Ell se m’adreça primer. “No me diga que hace el Camino?” Doncs sí, li responc. “Pero si no va por aquí. Está más al norte. Otras veces me he encontrado gente que anda” Tot seguit li dono tota mena d’explicacions del Camí romà que puja per l’Ebre i el Camí de Sant Jaume català, que surt de Montserrat i passa per Lleida. “Bueno, por lo menos ha encontrado buen dia. El sol no aprieta”. Caminar per aquest terreny amb sol i calor deu ser terrible, dic jo. “Sí, sí, por aquí sólo andamos yo y las lagartijas”. Abans d’acomiadar-nos em parla dels futurs regadius que han de dur l’aigua a aquesta part assedegada dels Monegros, i que no acaben d’arribar. I l’aigua d’on vindrà, del Cinca?, li pregunto. No, de més al nord; però no m’aclareix gaire cosa més. Només sap que s’han de construir més pantans i allà dalt no els volen, hi estan en contra. Aquí desitgen l’aigua, penso jo, i a la conca alta del riu Gállego volen preservar les seves terres i la seva manera de viure. Com es pot atendre les necessitats de tothom sense caure en una injustícia?

Arribo a Cardiel (Cardell). És el que queda d’una població que al seu temps devia ser important, com ho demostra les dimensions que té l’església. El seu origen fou, amb tota probabilitat, un lloc d’acolliment en un encreuament de camins. Aquí es trobaven el camí ibèric, que pujava per la dreta de l’Ebre, amb el camí que unia importants poblacions ibèriques de Lleida (Iltirta) i Gelsa (Kelsa). Ambdós camins foren aprofitats i ampliats pels romans.

Quan hi sóc comprovo que han restaurat l’església. Hi ha un cartell explicatiu bilingüe, moltes cases aterrades i dues dempeus.

Continuo pel mateix camí, paral·lel a l’autopista. Algun cotxe em fa senyals acústiques, vull suposar que saluden a l’home que va sol amb una motxilla.

Vaig fent quilòmetres pel vial de servei. Quan surt el sol el pas es fa feixuc i pesat. Ben mirat, ara mateix fa més ressol que altra cosa. De totes maneres, amb el pas de les hores aquest sol esmorteït també et crema.

Creuo l’autopista per un pont i trobo uns camps de fruiters magnífics, de regadiu. Al final del camí hi ha una caseta, un home que feineja i un gos petit que borda, quan veu que m’apropo. Passa un cotxe amb dos nois, s’atura i sento que parlen tots ells en català. Quan el cotxe se’n va li pregunto al pagès si ell és de per d’aquí. Bé, de més enllà, em diu. De Torrente de Cinca. Com que he sentit que parlaven en català... És que a La Franja parlem en català, m’aclareix rotund. Després la conversa gira sobre GR que segueixo. Té un senyal pintat a la cantonada de la casa i no en sabia el significat. Cap a l’esquerra, segueix el camí que s’enfila per un llom, i em diu l’home que va a Candasnos. La guia em diu el mateix. Però el senyal del GR indica clarament a la dreta, i està pintat de nou. Faig cas del que em diu el GR i m’adono que vaig a creuar l’autopista, altre cop, per sota un pont. Quan arribo, a la paret hi trobo una gran pintada: “GR65-5. Camí de Sant Jaume. Comença a Tarragona. Ultreia! Cesc, 31-05-07”.

Em menjo l’entrepà que duc a l’ombra fresca de sota el pont, com faria qualsevol rodamón. Però jo no sóc un d’aquests transeünts. Tampoc no sé si sóc un veritable peregrí. Abans, antigament, imagino que peregrinar deuria ser una altra cosa. No dic si més sincera o sentida, però avui els que ens posem a caminar només fem un petit parèntesi en la rutina de les nostres vides. Ho tenim tot tant fàcil, tant còmode. Allotjaments, roba pràctica i eficaç, serveis a cada cantonada... I la targeta de crèdit a la butxaca!

Estic content d’haver triat el camí que em senyalava el GR. Està pintat escrupolosament, com no ho havia vist fins avui. Comparable tan sols amb el tram de l’inici, de Reus a Prades, on els de la nostra Associació li dediquem tantes hores netejant-lo i senyalitzant-lo per poder realitzar cada any, el primer diumenge de juny, la tradicional Caminada de Resistència Reus-Prades-Reus. El tram que vaig fer l’altre dia per les Garrigues i el Segrià era un veritable desastre i es troba molt abandonat.

De seguida arribo a un pont per sobre l’autopista i he de tornar a creuar-la. A banda i banda hi ha un pal amb els mateixos dos rètols: Candasnos 5 km. Fraga 22 km. Ja hi sóc!

Ja veig allà baix, enmig de la planúria i una mica a la dreta, l’Alto de la Cruzanzana i l’hotel del mateix nom, a peu de carretera, en el punt on es creuen la N-II i l’autopista. Quan baixo recte cap a Candasnos, a la meva esquerra i dalt d’un turó, s’alça l’ermita de San Bartolomé. Pel seu flanc arriba el camí que descriu la guia. La ruta modificada passa pel Corral de Angós, que he deixat enrere, i resulta molt més curta i planera. T’estalvies pujar uns costers i baixar a una fondalada que es diu Barranco de los Pozos. Li’n dono les gràcies al tal Cesc, o a qui sigui que se n’hagi preocupat, per fer-nos els camins més fàcils.

Entro a Candasnos i al campanar de l’església toquen quarts. Tres quarts de tres. Què ho fa que sempre que surto o entro a una població sento tocar les campanes?

Dos nois juguen a la pilota a la vora de l’escola i parlen en castellà, però amb un clar accent aragonès. Per primer cop em sento lluny de casa. Ara ja sóc un estrany.

Els carrers, a aquesta hora, estan deserts, i quan veig algú li pregunto on puc trobar allotjament. M’estimo més quedar-me al poble que no pas anar allà dalt a l’hotel de la carretera. I tampoc no tinc cap ganes de recular. M’adreça a la pensió El Pilar, al capdavall del poble. La veig molt senzilla, antiga i atrotinada. Els camions i els cotxes ja fa temps que no passen pel poble i aquest s’ha quedat mort, estancat en el temps. De totes maneres, l’habitació està neta i per avui ja en tinc prou. Ahir, a Mequinensa, va ser un luxe. Avui toca austeritat. Com que estic en el camí de l’acceptació, per mi és perfecte .