dijous, 29 d’abril de 2010

Camí de Sant Jaume. Tercera jornada: Maials-Mequinensa


Tercera jornada. 29 d’abril. Maials – Mequinensa

Avui no em cal matinar. Tinc una etapa curta de només vint quilòmetres i escaig fins a Mequinensa. No puc anar més enllà. A partir d’aquell punt he de pujar als Monegros i ja no estaré a casa. Caminaré per terra desconeguda i seran moltes hores abans no arribaré al primer poble. Així que, aquest vespre, m’he de quedar per força a la vora del pantà i del Segre.
Em llevo i arreglo la motxilla. El bar és obert i encara no són les set. Mitja dotzena de pagesos, abans d’anar al tros, continuen discutint el partit d’ahir. Tots estan enfadats i critiquen els jugadors i l’entrenador. Quina paradoxa! El millor equip del món, el millor Barça de la història i l’entrenador més gloriós. Les palmes d’ahir, avui s’han tornat canyes.

Prec un cafè amb llet i una pasta de poma; pago la pensió i marxo. Surto per la carretera que du a la Granja d’Escarp. Acaba de sortir el sol i l’aire en aquesta hora és fresquet. Avui, de moment, fa un dia agradable per caminar. El cel està una mica enteranyinat; no és tant nítid com ahir.
He d’agafar un trencall a l’esquerra, però com que diu que més endavant es torna a sortir a la carretera, continuo recte. En aquesta hora no hi ha gens de trànsit per aquest vial secundari. L’asfalt, vell i irregular, no castiga gens els peus. Més endavant trenco per un camí de terra i surto a la carretera engravada que porta a les “Minas del Bajo Segre”, que he de creuar.
Es para un cotxe i un xicot jove em pregunta si faig el “Camí”. Li ha cridat l’atenció la meva indumentària i el lloc per on transito. Parlem uns minuts i li explico uns quants detalls de la ruta. Ell és de Maials i desconeixia que el camí passés pel seu poble. Quan li dic que demà arribaré a Candasnos es posa content. M’explica que té una finca allà dalt.

Vaig pujant de cara al Montmeneu per una pista que du a les finques i als masos. De moment els senyals del GR escassegen. Quan estic a la part alta de la coma conreada deixo la pista per agafar un corriol que gira cap a la dreta, tot voltant el con del Montmeneu pel seu vessant est. En aquest tram sí que hi ha molts senyals del GR; cada vint o trenta passes; massa i tot. Sóc al coll nord-oest del Montmeneu i decideixo pujar fins al cim per veure la gran panoràmica sobre les planúries del Segre i del Cinca i el vessant est dels Monegros. La pujada és curta i amb molt pendent. Es tracta d’un escòrrec tot recte que serà més difícil de baixar que no pas de pujar.
Estic a dalt. Les vistes són magnífiques, de 360º panoràmics. Faig fotos i m’hi estic una estona contemplant la terra que vaig deixant enrere. Des d’aquest lloc et recordo i t’enyoro. Sé que aviat passaràs tu també per aquí, amb el grup. Però ara la recança és molt gran i voldria tenir-te al meu costat. El que avui encara no sé, és que quan vosaltres arribareu dalt d’aquest cim on em trobo, d’avui a poc més de dues setmanes, jo ja estaré a Villafranca del Bierzo, a punt d’entrar a Galícia.

Montmeneu es tracta d’una muntanya força curiosa, amb un perfil cònic, que des de lluny li dóna l’aspecte d’un volcà, si bé és una elevació formada per material sedimentari. La seva altitud aïllada, de 495 metres, el fa ser un observatori extraordinari. Sembla ser que fou en el seu cim, el 2 d’agost de l’any 39 a. de C., que Juli Cèsar va dirigir la batalla contra dues legions romanes menades per Afronio i Petreio, lloctinents del seu enemic Pompeu, a les quals va obligar a retre’s presoners sense entrar en combat. Des del cim del Montmeneu enviava emissaris per tal de situar les seves tropes i impedir la fugida de l’enemic pels guals que possibilitaven el pas dels rius.

Segueixo cap a ponent per la carena que s’encara al cingle del riu i a la Meseta, que s’alça a l’altra banda. He perdut qualsevol rastre de senyals i deixo totes les pistes que baixen a dreta i esquerra. No sé quina és la que du a Mequinensa, que deu quedar riu avall, ja que a la meva dreta veig un poble petit que deu ser la Granja d’Escarp. Camino força estona per aquesta solitud, sense ni un sol arbre que doni ombra, vagarejant i sabent que tard o d’hora trobaré el riu i arribaré al meu destí. Peregrinar també és confiar el teu rumb a les mans de la Providència.
Finalment, arribo a una pista travessera. Dreta o esquerra? Mequinensa no es veu però estic segur que es troba a l’esquerra. Guaito a la meva dreta i allà baix mateix hi veig el poble de la Granja d’Escarp. S’acosta l’hora de dinar i la temptació és massa forta. Decideixo que a Mequinensa ja hi aniré a la tarda, que avui tinc temps de sobres. Baixo de la muntanya per un corriol dreturer i en un no res hi sóc.

Entro al poble i descobreixo que el meu terme d’avui queda a sis quilòmetres riu avall. Trobo un bar i al seu costat una plaça amb bancs i una font, un bon lloc per descansar una mica. Passa un home amb una criatura i li demano informació. On puc dinar? Al bar que he vist tenen menú i ho fan molt bé, em diu. Parlem d’on vinc i a on vaig. L’home desconeixia que la ruta passés per aquí a prop. Candasnos a ell li sembla molt lluny; és a l’Aragó, a l’altra banda del riu, i això és Catalunya, diu de manera natural i remarcant la paraula Catalunya, tot i parlar en castellà. M’aconsella d’anar a veure l’aiguabarreig, que és a prop. Haurà de ser un altra dia, avui el meu terme es troba riu avall.
Entro al bar quan encara no ha tocat la una del migdia. Si vull menjar paella trigarà uns vint minuts. Esperaré, no tinc pressa. Mentrestant, prenc una cervesa per apagar la set i escric. Quatre homes en una taula encara discuteixen sobre el partit de futbol d’ahir.
Em serveixen l’arròs, molt abundant i bo. Em pregunten que vull de segon. Llonganissa amb patates fregides. Mare meva! quin tall que em porten... No m’ho puc acabar tot. Em bec una altra cervesa, sempre sense alcohol, ja que tenia molta set. Mentre menjo entren bastants treballadors de la zona a dinar. Quan pago, el preu no és car. Encara espero assegut una estona més abans de marxar, fins que no es facin les dues.

Enfilo carretera avall, pel marge esquerre del riu Segre. A banda i banda hi veig talussos eixuts sense vegetació arbòria, només matolls. A la vora del riu hi ha bosc de ribera i algun camp de fruiters. En aquesta llenca de terra tot és verd i ple de vida. L’aigua ve retenint-se perquè aviat arribarà a la cua del pantà. Aquí el Segre sembla tan cabalós com l’Ebre quan passa per Tortosa.
Trobo un rètol que diu: “Aguait Mirador de l’Illa del Martinet”. Efectivament, dalt d’un turó que s’aboca a la carretera hi la típica caseta de fusta. L’illa està al bell mig del riu i és molt extensa. Hi veig força ocells grans, potser els martinets, que hi fan estada. Penso que deu ser un bon lloc per a ells.
A mig camí la vall del riu s’eixampla i de la carretera fins a l’aigua tot són canyissars. Els suaus pendissos de la meva esquerra s’omplen de fruiters, diria que presseguers o nectarines. Un gran rètol al costat del vial diu: “Aragón”, i a sota “Provincia de Zaragoza”. Vaig sortint de casa, però no del tot. A pocs metres un altre rètol: “Comarca del Bajo Cinca. Comarca del Baix Cinca”, remarcant una realitat que no es pot ignorar. L’home traça línies divisòries, però les fronteres es desdibuixen quan es barregen la llengua i la cultura.
Mequinensa, situada dominant la conjunció dels tres rius més importants de la part septentrional de la península ibèrica, l’Ebre, el Cinca i el Segre, és un important enclavament estratègic des dels temps del ibers. Els romans l’anomenaren Octogesa.

Veig davant meu, al final de l’embassament, el castell i el pont a sobre el braç del pantà. Sembla a prop, però les distàncies enganyen i encara trigo a arribar-hi. Abans d’entrar al pont passo un club de pescadors, amb molts cotxes de matrícula alemanya estacionats a la porta. Estem al paradís de la pesca del silur.
Passen uns minuts de les tres quan creuo el pont per entrar a Mequinensa. A pocs metres trobo un hotel que es veu nou i fa molt de goig. Hi entro, demano habitació i en tenen. Vull pagar per endavant, els dic, demà marxaré d’hora. M’identifico i em veuen com el que sóc, i em desitgen sort. Poca gent s’estranya ja de la meva condició.
L’hotel té de tot, hi ha una notable diferència amb els dies anteriors i tampoc no resulta tan car com podria semblar. Per a mi és un luxe. El primer que faig després de regalar-me un bany és rentar la roba per tal que es vagi eixugant. Després descanso i escric. Quan he arribat se m’han dirigit en castellà; jo els he contestat en català i ells han continuat amb el català de La Franja, català al cap i a la fi. Demà ja trepitjaré terra desconeguda. Em sentiré estranger?

Cap al tard surto i passo per la farmàcia. La calor d’aquest dies i el pes de motxilla està a punt d’encetar-me la pell de les clavícules. Sóc de constitució magre. Si se m’ulcera la carn, dur la motxilla se’m farà insuportable. Ahir ja m’hi vaig posar una capa fina de Compeed que protegeix la pell, però no n’hi ha prou. Demano una protecció d’aquelles que fan servir al Socio-sanitari per prevenir les ulceracions del sacre a les persones enllitades. Em diu la noia que em costarà molts diners, ja que el producte és medicalitzat. Quants diners? Més de quaranta euros. Caram! I allà les fan servir com si no res. M’aconsella uns coixinets autoadhesius de llana hipoalèrgica. Me’ls col·locaré a sobre del Compeed, que aquest ja no me’l puc treure fins que no caigui sol, i els duré fins l’últim dia que camini, durant setmanes. El resultat serà extraordinari, no tindré ni una vermellor més a la pell que arribarà intacta fins al darrer dia.

Després vaig a l’església. Entro i hi veig quatre o cinc persones assegudes als bancs, entre elles el mossèn. M’hi acosto i espero discretament que se n’adoni de la meva presència. Quan li faig la meva petició per segellar em diu que no m’entén. És un xicot bastant jove que parla castellà amb accent sud-americà. Du clergyman, un vestit que feia temps que ja no veia. Anem al despatx i s’interessa pel meu viatge. “Qué lindo”, diu, i afegeix que pregarà per mi. A partir d’ara, tot l’ajut em serà poc. Me’n torno a l’hotel tot passejant per la vora del pantà, una aigua plàcida que en aquesta hora s’hi emmiralla el capvespre. El silenci comença a fer-se present.





-->
A la primera columna hi ha tots els llocs on he fet alguna parada substanciosa i en negreta les poblacions on he pernoctat. La segona columna dóna les hores reals que he passat caminant en cada etapa. La tercera indica el total d’hores acumulades en tots els dies. A la quarta hi ha els quilòmetres cronometrats de l’etapa. I la cinquena, finalment, els quilòmetres del conjunt del viatge.

Reus
Prades
Ulldemolins                    8’15               8’15           39 km           39 km
Bellaguarda
La Granadella
Llardecans
Maials                            8’45             17’00            45 km           84 km
La Granja d’Escarp
Mequinensa                   6’30             23’30            32 km           116 km