dimecres, 28 d’abril del 2010

Camí de Sant Jaume. Segona jornada: Ulldemolins-Maials

-->
Segona jornada. 28 d’abril. Ulldemolins – Maials

Surto encara de nit. Ahir al vespre vaig anar a sopar al Casal i em van servir molt bé. Una amanida realment bona, amb formatge de cabra, festucs i encenalls de pernil. Després conill amb peres, i per postres un iogurt. He de menjar fort, ja que caminar tantes hores desgasta molt.
La baixada cap al riu s’apregona i he d’encendre el frontal per veure-m’hi. Creuo el Montsant a gual; aquí la llera és ampla i hi baixa força aigua. Em cal anar a buscar el pas més bo. La pujada a la Serra la Llena resulta molt àrdua, més del que no pas em pensava. El Camí romà encara es veu empedrat a trossos; en d’altres està completament malmès. Veig els grans carreus de pedra tallada a la vora de la calçada, característics del seu art constructiu. A mitja pujada començo a trobar pins caiguts, molts pins, per culpa de les intenses nevades de principis d’any que a Prades i al Montsant van ser força importants, com feia anys que no es veien. Alguns arbres molt grans em barren totalment el pas i he de gatejar per sota els troncs i les branques. Quedo groc de cap a peus per culpa del pol·len del ramatge; semblo un extraterrestre.

A les set surto a la carretera i encara no sóc dalt de tot. Primer he de grimpar per unes roques; que aquest camí bé li diuen del “Mal pas”. Aquí la calçada antiga va quedar desfeta per la construcció del vial. Torno a trobar la carretera i carenejo direcció cap a l’oest, amb el sol a l’esquena. Faig uns quants quilòmetres per ella i trobo que en aquesta hora l’asfalt encara no s’ha escalfat, per sort per als meus peus. Caminar per aquí resulta monòton i la ment es distreu, vagareja. Trobo la variant del GR65-5 que puja per Fraguerau. He fet vuit quilòmetres, en dues hores de caminar, quan els papers de la guia no me’n marcaven ni cinc. Està clarament equivocat. Ara, doncs, resulta que l’altre camí era més curt i més còmode. Vaig passar-hi amb el nostre grup excursionista fa dues setmanes, quan vam anar a l’ermita de Sant Bartomeu i a les Cadolles Fondes. Aquell dia vam descobrir que el camí de pujada l’han arreglat de nou. El proper cap de setmana, els meus amics han de seguir aquesta mateixa ruta per anar a trobar l’Ebre. Aquest vespre trucaré el que els guia per dir-li que no pugin pel sender del “Mal pas”, que és molt més dolent que el del riu i, a més, trobaran l’entrebanc dels pins abatuts al mig del camí.

Fins a Bellaguarda encara faig bastant tros de carretera. Després de l’encreuament de Margalef el camí deixa l’asfalt i va pel bosc. És un tram curt i molt perdedor que fa cap a una vall estreta i llarga, plena d’horts que reguen de pous. Passo una gran alzina, majestuosa, i a l’entrada del poble hi ha un pou que la guia indica que és medieval. Quan entro als carrers de la vila, deserts, engeguen uns altaveus eixordadors amb la Santa Espina i diuen el pregó. Costums dels pobles que els de ciutat trobem rars.
Pregunto pel bar a una noia jove i rossa, que de seguida saps que no ha nascut aquí. Em diu que el bar avui és tancat però que puc anar al restaurant, a l’entrada del poble, i m’hi acompanya ja que ella treballa allí. Parlem pel camí, ella mig en català i mig en castellà. Al restaurant-braseria hi esmorzo bé, descanso i escric. Tot plegat m’hi estic una hora. Quan surto, al rètol del carrer hi diu “Ctra. Fraga – Reus”. Ben mirat, encara sóc a casa. Hi ha pocs senyals del GR i em costa una mica trobar la sortida del poble. Més endavant creuo la Vall Major, m’enfilo per l’altre costat i segueixo carenejant, sempre cap a l’oest. Trobo moltes bifurcacions i pistes noves, obertes de poc per a la instal·lació del nou pla de reg del Segrià sud. Primerament, em pensava que l’obra no fos una branca del canal Segarra-Garrigues, però a Maials m’ho aclariran i em diran que aquesta aigua ve bombejada del pantà de Mequinensa.
Sempre per la carena, aviat tinc a l’esquerra la profunda vall de la Bovera. Més enllà, l’entallat de la vall del riu Ebre. Al sud-oest la gegantina xemeneia de la nuclear d’Ascó escup vapor d’aigua i ves a saber quantes coses més que no ens diuen. Tanca l’horitzó, al sud, els estimats Ports de Tortosa-Beseit, de serena i majestàtica bellesa. Encara em sento a casa.
Continuo trobant pocs senyals. Després d’una gran bassa de regulació desapareixen completament. Vaig planejant cap a l’oest i arribo al poble de La Granadella. L’orientació i l’instint no m’han fallat. Un quart d’una, és ara mateix; encara és aviat per dinar. Seguiré fins a Llardecans. Abans descanso quinze minuts en un banc a l’entrada del poble, i després el passo sense veure’l, rabent i a pas lleuger. A la sortida he de fer un gir de 90º tot agafant un camí, m’ho diuen els papers. Cap senyal. Pregunto i no em saben respondre. Decideixo que aquest és el bo, i més endavant comprovaré que, efectivament, es tracta del camí vell de La Granadella a Llardecans.
La pista és ampla, de terra i avui molt polsosa. Un cotxe em ve de cara aixecant un gran núvol de pols. M’engolirà, penso. Em veu i para, tot fent gestos que passi. Van dos nois, i els ho agraeixo efusivament també amb gestos. Encara queden persones sensibles quan veuen un home sol que camina amb una gran motxilla a l’esquena. Després passa un altre cotxe que també afluixa, més endavant un tractor amb gran terrabastall que no para. I encara em trobaré, poc abans d’arribar a Llardecans, una moto de trial que m’avançarà com un bòlid, gas a fons i aixecant un gran núvol de pols. De tots ells, potser aquest últim és el que més necessita que li faci bona cara. És una qüestió pròpia meva, no enfadar-me amb ell. És ell el necessitat, i no jo. El Camí dóna temps per reflexionar a qui va a peu.
La pista, sempre per la vora de la Vall Major, es fa inacabable, monòtona i pesada. La calor apreta de valent, no hi ha ni un sol núvol al cel i el sol cau a plom, implacable. Sort que tot el matí bufa un ventet de sud-est una mica fresc i agradable.
Veig Llardecans molta estona abans d’arribar-hi. Costa d’atansar-s’hi. Aquí hi ha oliveres i ametllers amb alguna pineda esparsa. Una gran alzina s’alça a la vora del camí. Quants com jo deu haver vist passar! Trobo un bocí de camí que està vorejat de pedres grosses posades de cantell, possiblement preromanes, diu la guia. Veig clarament davant meu, molt lluny, la inconfusible silueta del Montmeneu. Demà he de passar-hi i encara em sentiré a casa.
Per fi arribo al poble, havent creuat abans l’ample “Vial de l’Ebre” que uneix Tortosa amb Lleida. Són gairebé les tres, estic cansat i tinc gana. Segur que aquí trobaré algun bar on podré menjar qualsevol cosa.
Toquen les tres i faig cap a la plaça on hi veig dos establiments, petits i rònecs. En cap d’ells m’ofereixen el bistec amb patates que havia somiat una estona abans. Ni tan sols dos ous ferrats ni cap entrepà calent. Em diuen que segueixi fins a Maials, que “només” està a quatre quilòmetres. Mare meva! No saben d’on vinc ni sospiten on vaig. Per ells només són un home que va carregat, cansat, polsós i desendreçat.

Un home gran que va amb bicicleta en diu que vagi per la carretera, que el camí fa tomb i és molt perdedor, ja que no hi passa ningú. Ell no sap que a aquestes alçades, amb la calor sufocant, una hora d’asfalt pot ser fatal per als meus peus.
A la segona rotonda trobo un senyal del GR i l’enforcall d’un camí que torna a baixar a la Vall Major. El trio, i quan arribo al tàlveg el camí s’enfila cap a l’altra banda pel llom d’un serret. Seguint la vall han obert una pista per passar les canonades de l’aigua de reg. La veig tota recta i penso que va en direcció al meu terme d’avui; així que me n’hi vaig. Trobo un noi que treballa a les canonades i em diu que vaig bé, i encara em diu més, que ara plega i que si vull puc anar amb ell en el cotxe tot terreny que du. Li’n dono les gràcies i responc que no puc, tot explicant-li els motius. Sembla que m’entén. El peregrí va a peu. Finalitzo la pista, tot seguit faig un tomb del camí i se m’apareix Maials davant meu.
Vaig directe a l’únic hostal que anomena la guia i em diuen que no tenen habitació. Se’m cau l’ànima als peus, estic brut i cansat i no vull passar la nit al ras. M’indiquen un bar, que avui tanca, però que també lloguen habitacions i potser allí en trobaré. Me n’hi vaig. L’establiment, efectivament, està tancat però la porta és oberta; a dins quatre dones juguen a les cartes. La més jove em diu que sí, que a dalt tenen habitacions i me’n pot llogar una. Estic salvat. Em pregunta que si faig el “Camí”, i em diu que abans ja n’han passat d’altres. Reconforta que et reconeguin pel que ets, i no pel que sembles.
Caic rendit a llit. Em dutxo, em canvio i dormo una bona estona. Ja no vull dinar; són més de les cinc de la tarda; soparé d’hora.


Surto i vaig a trobar el mossèn a casa seva per segellar. Li dic que vinc de Reus i on vaig. Em pregunta com estan les “vocacions” a la meva ciutat; que per aquí, diu ell, va tot molt malament. No sé què respondre-l’hi, pobre de mi. Finalment li dic que a una gran ciutat hi ha de tot, que molts col·legis són religiosos, afegeixo per consolar-lo. El veig com un home cansat, apàtic, sense empenta. Que diferent de l’eixerit capellà d’Ulldemolins. Penso que per tenir un bon ramat també cal ser un bon pastor. Segurament, que ara jutjo de forma precipitada i sense coneixement.

Volto, vaig fotos i trobo la sortida que he d’agafar demà al matí pel carrer del Vall, amb un senyal del GR i tot! Vaig a l’hostal que no tenien habitació a veure si puc sopar-hi. El trobo tancat i barrat. Al costat del bar-pensió on m’estic, que avui fa festa, hi ha una braseria que al vespre també han tancat. Avui no estic de sort amb el menjar.
L’únic que em queda és el Casal del poble; un local espaiós, a aquesta hora atapeït de gent, tots preparant-se per mirar el futbol (avui el Barça juga un partit decisiu de la Champions, i que, tot i guanyar, finalment quedarà eliminat per l’equip italià). Em diu la senyora que em pot fer un entrepà o bé una pizza. Trio la segona opció i m’assec sol en una taula, al fons del local.
No vull pilota ni jocs, m’estimo més la tranquil·litat. Em porten la pizza i la trobo bona de veritat. Més que bona, boníssima. Una glòria, amb la gana que tinc. Avui no hi ha res més per menjar i ja en tinc prou. Al cap i a la fi, encara he tingut sort i n’he de donar gràcies.



A la primera columna hi ha tots els llocs on he fet alguna parada substanciosa i en negreta les poblacions on he pernoctat. La segona columna dóna les hores reals que he passat caminant en cada etapa. La tercera indica el total d’hores acumulades en tots els dies. A la quarta hi ha els quilòmetres cronometrats de l’etapa. I la cinquena, finalment, els quilòmetres del conjunt del viatge.

Reus
Prades
Ulldemolins                     8’15               8’15           39 km           39 km
Bellaguarda
La Granadella
Llardecans
Maials                            8’45             17’00            45 km           84 km